Biblioteca Virtual Joaquim Vicent Guimerà
«Penso que les imatges que a cada moment suren per entremig dels meus records, són tan vives que realment és com si ja les hagués viscut. Faig una pausa en el meu camí, i sobre l’altell que porta a la sendera que després serà la senda que em porta a casa, he baixat de la bicicleta -i deixant-la al costat, al costat del camí-, m’he pujat a la gran pedra que s’alça -com un monument natural-, donant protecció a les tres figueres que neixen i viuen de la humitat de la seua ombra. La gran pedra plana és el meu mirador preferit per observar el riu, i com sempre. m’he assegut per mirar el moure’s de les barques a dalt i abaix del curs de les aigües. He estat pensant que antigament ara seria temps d’inundació, i per això les grans barcasses es mourien més enllà d’on ara està la llera del riu… I calculant, potser l’extensió d’aigua seria molt major, i potser gairebé arribés fins a on ara estic jo, encara que l’altell ja no seria lloc d’inundació… Em ric dels meus pensaments, i sense més, recullo amb la meua mà dreta el segell d’obsidiana que des de sempre ha romàs penjat del meu coll, i penso en l’antic déu Hapi, del que jo he rebut el meu nom, i aleshores, tancant els ulls, sento el desig de dir: “M’agradaria estar en el temps i en el moment en què els meus pensaments sempre es dibuixen en el cervell…” I li he cridat al vent en una llengua que tinc sempre dins de mi, i que mare moltes vegades m’ha dit que ha de ser la llengua dels antics temps… Llavors, sento una brisa fresca i penso que seria bo que això que he dit al vent pogués ser veritat. Però alhora, he deixat de sentir el tacte de la meua roba. Obric els ulls i m’adono que el paisatge ha canviat. On abans hi havia cases, i hotels, i carrers al fons, tan sols s’esten una làmina d’aigua, i em sorprenc per això… Però la sorpresa es converteix en certesa quan veig el riu en tota la seua inundació, i quan veig més lluny terra verge… I on s’albiraven les piràmides, les grans piràmides no hi ha sinó una ampla extensió de sorra. Em miro a mi mateix, i em veig nu, amb tan sols un cordó de fil que envolta fluixament el meu maluc, i una sèrie de polseres als meus braços. Tinc a la meua mà dreta el talismà - el segell de Hapi-, i sé que està allí, i llavors al vent sento que alguna cosa es mou i colpeja suaument en el meu cap. Alço les meues mans per trobar el meu cap net, rasurat, i els meus dits ensopeguen amb un floc de pèl, com una coleta de cabells entrellaçada i subjecta per una anella de metall… És ara quan sé que el meu crit ha estat escoltat i s’ha fet realitat la meua demanda, i què –d’una manera o d’altra-, he arribat al temps dels meus somnis, al temps de la meua antiga memòria, al mateix temps que he recordat constantment des de sempre. Un cúmul de sensacions m’inunda. És com si al meu cervell comencessen a fluir imatges i records, els antics, els que sempre he tingut sense saber de la seua procedència. I aquests records, i aquestes experiències viscudes s’han anat ordenant des del fons cap a endavant, fent que la meua memòria d’aquí mateix i la meua memòria d’una altra banda, es fussionen en una de sola. Han estat tan sols uns segons, i després he sabut que jo sóc alhora el Hapi d’aquí i el Hapi d’enllà.» Pàgines 11-12, Capítol I
«I ara... He obert els ulls sentint que he tornat al meu propi temps. Tinc el llibre de Tutankamon obert sobre les meues cames, davant dels meus ulls. Aleshores, tranquil·lament, respirant suaument, deixo anar el medalló –el segell de Hapi-, de la meua mà dreta. Uns instants per habituar-me novament al segle XXI, i deixar que el meu cervell tingue el temps suficient com per a adaptar-se. Penso que he de tornar. Sé que més prompte o més tard tornaré, igual que he de tornar a mi mateix del més remot passat. He començat ara a llegir el llibre i vaig contrastant entre el que en ell s’explica i el que jo sé per la meua pròpia experiència. Al cap –potser dos quarts d’hora-, s’obre la porta de la saleta de lectura, i apuntant el cap del vell bidell, entra a continuació asseient-se en una de les butaques que hi ha al costat de la paret… - T’ha semblat interessant el llibre? - Sí, però hi ha coses que difereixen de la realitat. Em mira assossegadament, i em respon: - I com saps el que és la realitat i el que són les suposicions d’alguns historiadors? - El llibre no parla sobre Masaharta, el que va ser Gran Sacerdot d’Amon, i és el que va estar present en la cerimònia de canvi de nom de Tut. - Parles de Tutankamon com si li haguesses conegut i haguesses intimat amb ell. - I per què no? Potser ell i jo ens haguéssem conegut en una altra vida anterior. - Sí… És possible, i potser jo hagués estat un escriba en la cort de Tutankamon. - Potser sí… Tanco el llibre i l’hi lliuro somrient. I en agafar-ho, el vell bidell veu el meu segell de Hapi sobre el pit, perquè encara no ho he posat baix del pol, com faig totes les vegades. - I aquest colgant que portes, què és? Li ensenyo. - És el segell del déu Hapi. Ho porto des de sempre. Ho agafa amb els seus dits i ho mira al detall. - És antic, molt antic… Qui t’ho va regalar? M’apropo a ell i li explico: - Ho porto des de sempre. Quan vaig néixer, algú ho va col·locar al meu coll i ho he portat des de sempre. - Però la teua mare… - Sí, la meua mare és Sara Shalut… Però jo sóc el seu fill adoptiu. - I els teus pares? - Ella em va trobar sent un nadó, i em va cuidar i després em va adoptar. - I sempre has portat aquest segell… - Sí, per això em van posar el nom de Hapi… - Hapi… Sí, el pare dels déus, el regenerador i l’ànima del Nil. Tens un nom molt bonic… - I m’agrada. - Però aquest segell és molt antic. - Ho sé… Vaig cap a la porta, i em torno per acomiadar-me. - Gràcies pel llibre, ha estat interessant. - Ja saps que aquí tens la teua sala de lectura. - Moltes gràcies. I abans de sortir, sento que em diu: - Saps, Hapi… Eres un noi afortunat. Li responc amb un somriure, dient: - Jo penso que sí, i això l’hi he d’agrair al diví Hapi. El deixo amb el seu pensament ballant. Ell ha estat professor d’història i sap que el que li acabo de dir és una manera de parlar de fa temps. Ningú parla dels déus d’Egipte com si fossin reals, sinó que parlen sobre ells des d’una perspectiva d’una altra religió –l’Islam-. Però jo he pronunciat aquesta última frase tal i com ho he fet durant mesos, tal i com l’hagués fet en el temps del que acabo de tornar. I jo sé que el vell professor meditarà sobre les meues paraules.» Pàgines 86-87, Capítol XIII
Hapi
Capítol 1......... Hapi................................................................. 7 Capítol 2......... La meua pròpia experiència..................... 13 Capítol 3......... L’Escola de la Casa del Rei.......................... 21 Capítol 4......... Aprenentatge.................................................. 31 Capítol 5......... La navegació.................................................... 39 Capítol 6......... Segle XXI............................................................ 43 Capítol 7......... Museu................................................................. 51 Capítol 8......... Tut........................................................................ 57 Capítol 9......... Hep...................................................................... 65 Capítol 10....... El segell de Hapi............................................. 71 Capítol 11....... La meua decisió.............................................. 79 Capítol 12....... Masaharta......................................................... 85 Capítol 13....... Retorn al futur................................................. 93 Capítol 14....... Quatre rulls de papir..................................... 101 Capítol 15....... Temps era temps............................................ 111 Capítol 16....... La casa d’Imhotep......................................... 121 Capítol 17....... Zahi..................................................................... 131 Capítol 18....... Meditacions..................................................... 145 Capítol 19....... Els segells de Hapi......................................... 159 Capítol 20....... Els meus pares................................................. 169 Capítol 21....... Re-escrivint la història................................. 181 Capítol 22....... Tots tres.............................................................. 189 Capítol 23....... Sebekkha.......................................................... 197 Capítol 24....... La màquina...................................................... 203 Capítol 25....... Les imatges de la memòria........................ 213 Capítol 26....... Londres i les mòmies.................................. 227 Capítol 27....... Muay thai.......................................................... 237 Capítol 28....... Retrobar la memòria.................................... 247 Capítol 29....... En família........................................................... 269 Capítol 30....... La nostra casa.................................................. 283 Capítol 31....... Interaccions...................................................... 287 Capítol 32....... La piràmide invertida................................... 299 Glosari.............. ............................................................................... 303
Made with Fotogrames